ContaCaTiConto
[Antologia de literadura in sardu]

 C O N T O S · R O M A N Z O S  · P O E S I A S  ·  I N T E R V I S T A S · D I T Z O S

Prima pàgina > AUTORES ISTRÀNGIOS > S’ìsula de Uranitza

Contu dae sa rivista Àndelas 1:

S’ìsula de Uranitza

Bortadu dae Maria Gràtzia Cabras

domìniga 17 maju 2020, de ALEXANDROS PAPADIAMANTIS

Nche fit imbetzada meda tia Foliò, sa fiza de Matarona, sa biùda de Ghiannis Carpetis.

Però fit ispavilla galu, forte cantu bastat e lòzica in belle totu sos arresonos.

Deghe annos a como —nch’est morta dae unos chimbe annos— m’at contadu su chi oe m’amento e chi, in fines, mi ponzo a iscrier, oe in su mese de frearzu de su 1902.

«Goi est, fizigheddu meu: cando mama mea s’est cojuada cun babu meu, issa fit biùda de un’àteru omine e finas isse fit biùdu de un’àtera fèmina.

Su mere meu —goi mutiamus tando su babu— aìat tentu duos pitzinneddos dae sa prima muzere: unu, su prus mannu, Costantis, l’ant mortu, malassortadu, sos Turcos in Istànbul e como narant chi est santu. Mi l’amento galu comente chi siat una bisione.

Cando eo fia una pitzinnedda de chimbe annos, Costantis si fit cojuadu e dae sa muzere aìat tentu unu fizu, e fit andadu a Istànbul cun sa nae e no est torradu prus.

Fit una pitzinna de seighi annos Uranitza nostra, cando l’ant dada a isposa a Spiros, su fizu de Bernitza. Custu est capitadu chimbe o ses annos in antis de sa Rivolutzione [1].

Cando si fint postos a amorare e s’aiant donadu sos aneddos, sa die a pustis, aiamus dadu s’intradura a s’isposu pro bennerèt a domo nostra liberamente, comente si costumat.

A pustis de pagas chidas, Spiros, s’isposu, si fit amaniadu pro mover cun su belieru de su frade, chirru a susu, pro andare a s’astrintorzu de Istànbul e, dae cue, chirru a su Mare Nieddu.

Biazàant semper in cusssos logos, a bias cun ozu, a bias cun binu.

Unu sero, Spiros, cando si fit amaniende pro mover, si fit bortadu e aiat naradu a mama mea:

Sa domo bostra est comente unu nidu prenu de puzones de onzi zenia, in ue onzi puzone tenet su càntigu suo. No est mezus chi dassedas a Uranitza in domo, paris cun mama, goi li faghet cumpanzia ca est sola, finas a chi manco eo? Cando torro —dispero de fagher biazu bonu—, nos cojuamus».

Mama mea, cando l’aìat intesu, aìat illeviadu sas palas.

—Ite nd’isco eo— petzi custu aìat naradu. — Amus a bider ite at a narrer finas sogru tuo.

—Sogru meu, at naradu Spiros, ite at a narrer?.. . “bastat chi lu cherzas tue”.
Su sogru fit babu meu, su bìdrigu de Uranitza. Isse no aìat naradu ca nono, ca fimus meda sos pitzinnos in domo e mama mea de fizos nde podiat fagher galu.

—Mezus chi andet cun sa sogra Bernitza— aìat naradu.

Finas a Uranitza pariat chi l’esseret aggradadu a andare a istare cun sa sogra.

Sa sogra, Bernitza, fit biùda e non teniat àteru fizu foras de una fiza cojuada, cun duos pitzinnos, e Spiros.

Cando non b’aiat Spiros, istàat a sa sola in domo. Pro custu pariat disponìbile a atzetare sa nura a li fagher cumpanzia.

Uranitza aiat amaniadu totu sos bestires suos e, sa die in fatu, fit andada a istare a domo de sa sogra.

Spiros fit prontu pro s’imbarcare.

Sa die in fatu si fit imbarcadu pro mover, ma sigomente tiràat bentu de susu, aiat suspesu su biazu, fit torradu in dae segus e fit abarradu chimbe-ses dies, ca aiat fatu una niada in retardu, su bentu de susu si fit airadu e su belieru non podiat navigare contra a bentu.

A pustis, cando su tempus fit mezoradu e tiràat bentu africanu, si fit imbarcadu torra e fit mòvidu.

E contàant chi in atonzu, cando ghiràant sas naes e atracàant in pàtria pro nche colare s’ierru, finas Spiros fit istadu ghiradu e tando si fit istadu fatu su cojuiu.

Fit colada Pasca, fit bènnidu maju cun sos frores, fit bènnidu finas làmpadas cun sas tias de oro, fit bènnidu finas triulas am sas mannas. E cando fit intradu su mese de aùstu, unu manzanu, totu in unu sa sogronza, Bemitza, aìat bidu sa nura chi li fit parta suspeta e assustrada.

Deretu aìat incumintzadu a la porrogare.

— Ite tenes?

Uranitza ait incumintzadu a prangher. Aìat pinnigadu sa conca finas a su petus de sa sogra, l’aìat incrinada prus in bassu finas a chintu, l’aìat basadu sos ghenugros e si fit cherta cunfessare. Però sa boghe sua tremiat, non resessiat a faeddare.

Sa boghe de Uranitza fit segada. Mancari gai, mi’, pagu prus o mancu ite at pòdidu narrer...
— Cando est mòvidu... e at suspesu su biazu... e est torradu in dae segus... tue non bi fis... fìs andada a ue sa sorre de maridu meu... a s’ora de s’iscurigada...

Cheriat narrer chi s’amoradu l’aiat agatada sola, cando si depiat imbarcare sa prima bia e aìat suspesu su biazu, l’aìat pigada e si nde fit aprofitadu.
Bernitza non bi cheriat creer.

— E mi l’as cuadu pro totu custu tempus?

— Finas eo no nd’ischia... como intendo...— aìat naradu pranghende Uranitza.

—Ma, «faulas ses narende?— aìat naradu airada Bernitza. —Ses in un’istadu chi non podet esser dae cando mancat fizu meu... Cun calicunu àteru!

Custas paraulas de sa sogra fint istadas una resorza puntuda, fint istadas unu raju, fint istadas sa morte.

—Eo!— petzi custu aìat pòdidu narrer — apo a ingurtire benenu!

— Abaida, in cue est, supra de su parastazu— aìat naradu e l’aìat bortadu sas palas.

Custu fatu fit istadu definitivu, fizigheddu meu, —aìat sighidu tia Foliò, pagas iscutas a pustis chi si fit firmada de contare. —Su manzanu aìant fatu custu arresonu e su sero, iscurighende, aìant imbènnidu a Uranitza, sorre mea, istèrrida in s’oru de sa zanna de domo, in su limenarzu, cun sas ancas intro de domo e sa conca in foras, in sa corte, liida, morta, cancarada. Bernitza aìat incumintzadu a aboghinare, fint curtas sas bighinas. In fatu fit arribada finas marna mea, sena mucadore, istratzende·si sos pilos. Fia curta finas eo, una pitzinna de oto annos, pranghende sena cumprender pro ite, aggarrada a sa fardeta de mama mea. L’aìant imboligada in unu lentolu, l’aìant pranta a bellu, sena atitos. Bernitza «aìat tocadu su lentolu». Non teniat su podere, su coro, de narrer sa beridade a mama mea. A pustis la depiant interrare, in antis chi iscurigaret. A su tempus non tenìamus sìndigos, cumandàant so "sennores" de sa bidda.

Unu de issos, sennor Anaghnòstis, un’òmine chi teniat semper sa taula de su cherveddu annuada e sos chizos afrunzeddados, non boliat dare su permissu de interrare s’abenenada in logu santu, sa “mnimùria” in ue interràant sos cristianos.

Finas su pride de sa crèsia fit de acordu; no aiat chertu legher mancu un’oratzione pro cussa poverita. Comente m’aìat naradu a pustis su cunfessore, teniant resone, ca non depiant dare esempru malu. In prus, sorre mea fit sa prima ànima chi, dae tempus mannu fit morta de manu sua. Unu fatu goi non fit capitadu mai in logu nostru.

Àteras pessones aìant naradu chi no la depiant interrare in susu [2], ca si podiat cambiare in sutzasàmbene e torrare in dae segus —ca su sutzasàmbene nche podet colare totu ma non s’aba salida. Bidende las ses cussas isuleddas chi abivant sa mirada, chi sunt un’ornamentu in dae in antis de su portu nostru? Bidende la ses cudda ìsula chi si narat Maragò? Si mutiat gai dae semper, e goi ant incumintzadu a la mutire torra, como. Ma una bia la mutiant cun su nùmene de sorre mea! Su bighinu nostru Ghialughìs, cun sa barca sua e paris cun su cumpanzu suo Fragùlis, su fizu de Bàliana, aìat pigadu su corpus supra de una taula manna e nche l’aìat zutu in costa de su còdulu de sa falada, finas a sa barca.

Fit curta finas mama mea, a pustis, e eo paris cun issa. Meda zente, pro curiosidade, fit bènnida in fatu finas a s’arena.

Calicunu naràat finas paraulas malas.

—Catedda!... Cane pùdida!

L’aìant posta in una barca e issos aìant pigadu sos remos.

Paris cun issos, fit andadu finas un’òmine cun una chintorza, una pistola in chintu e unu fuste grussu in manos: òmine cun mustatzos mannos, pilos longos e una berrita niedda. Fit su mandatariu de sos “sennores”. L’aìat mandadu sennor Anaghnòstis, pro acumpanzamentu.

—O ma’, a ue la sunt zughende a Uranitza nostra?

A pustis de un’annu, carchi piscadore fit artiadu finas a s’ischinale de s’ìsula de Maragò, in ue, cando non cando nche poniat pee calicunu. Nche falàant carchi ramu sicu o segàant linna pro alluer su fogu in s’arena e cogher pischigheddos pro si gustare.

In cue, in mesu de sos ramos chi fint in terra, lis fit arribada un’abentada de nuscu forte. In s’oru de una pedra, in ue sa terra essiat in pessu a foras, in una punta longa una passa e larga bator pramos, froriat unu sàlighe bellu, prenu de frorigheddos biancos e grogos, medas, bios e bundantes chi podiant prenare finas deghe pischeddos.

In cue b’aìat sa tumba de sorre mea, s’iscura. Dae tando, a Maragò ant incumintzadu a la mutire «s’ìsula de Uranitza».


In sos contos suos si podent agatare “sapores” de Sardinna: sa manera de pessare e de operare, sas costumàntzias, sos pessonazos, tenent assimizu mannu cun sos de s’ìsula nostra.
Est cunsideradu, cun resone, un’iscritore “verista” e una de sas figuras prus illustres de sa literatura neoellènica.
Descriet cun passione manna e autèntica e cun sentimentu de amore profundu sa bida de sa zente e sa gherra sua de onzi die pro campare, e crìticat s’oligarchia “chi est sa causa de sas inzustìtzias” e est responsàbile de su degradu psicu e morale de sos òmines.
In sos iscritos suos, si cunfrontat cun temas mannos che a s’emigratzione, su destinu —a bias dramàticu— de sas fèminas grecas, s’imoralidade de sos chi cumandant, definidos, cun paraulas de fogu, comente “politicantes”, “aggangadores”, “sambisuas”...
Cando descriet sa situatzione polìtica, paret descriende sa realidade de oe cun puntualidade apassionada; cando pigat in cunsideru sos pessonazos e sos caràteres, nos presentat unu cuadru sotziale e psicolòzicu de sa realidade chi est beni, pintadu cun intensidade e craresa.


ÀNDELAS 1 / Bidas, paristòrias, contos, poesias Cun illustratziones de Diegu Asproni Tradutziones de Papiros ed., Nùgoro 1994

Sumàriu
7 • SAS DUAS LONTRAS de Dacia Maraini
17 • "ABARRO UN’ISCRITORE PRO PITZINNOS" de Intervista cun Josep Vallverdu
25 • COMO·COMO FINT INOGHE de Josep Vallverdú
53 • SAS TURTURES DE SA CANDELERA de Zuliu Angioni
59 • MARRAS TERESA de Antoni Arca
67 • S’ÍSULA DE URANITZA de Alexandros Papadiamantis
79 • POESÍAS DAE "CUERPO EN LLAMAS" de Francisco X. Alarcón
Tradutziones de Maria Gràtzia Cabras, Diegu Corràine, Sarvadore Serra

ÀNDELAS, senders, paths, sentieri, senderos. Custas pàzinas bolent proponner a sos letores sardos, in limba sarda, àndelas narrativas e sapores culturales e linguisticos chi non benint petzi dae "intro" nostru ma finas dae "aterue", pro irrichire su panorama literariu sardu cun s’azudu de culturas e mentes chi a bias sunt a tesu meda dae sas nostras. E tando sas àndelas nostras sunt e ant a esser paristòrias, contos, poesias, pro proare a cumprender de prus "a nois" e a sos "àteros". Àndelas, però, no est petzi un’antolozia literària chi bortat in sardu su pessamentu e sa fantasia de s’iscritore, ma bolet esser finas una lente pro ismanniare e crarire sos particular es prus cuados de s’èssere, de sa bida de s’òmine chi iscriet. Est pro custu chi, pro onzi nùmeru, intervistamus un’iscritore, in chirca de tratas, rastos, in prus de sos chi s’òmine dassat in s’iscritura sua. Forsis, cun sas pregontas nostras —sas chi aggradant a nois (cun s’isperu chi siant sas matessi chi aggradant a medas letores)—, amus a connoscher de prus s’iscritore e su mundu suo o, forsis, nos at a capitare chi s’iscritore annangat àteros mistèrios a sos chi zai l’inghìriant.
Amus pessadu de publicare paristòrias, contos e poesias a manera chi, in pagu tretu e in pagu tempus, sos letores si tatent, sena chi lis costet tropu a ismartire su chi leghent, sena sacrificare sa fantasia e sa gana de currer peri su mundu chi benit cando nos ponimus in su cadreone, unu libru in manos, pesende sa conca cando
S’antolozia proposta costituit una proa —e unu chimentu— pro sa limba sarda: sa de nos dare, literariamente, mundos diferentes, pro mirare a tesu, cun sa limba nostra, in intro de sa bida e de sa memòria de àteros pòpulos: dae sa Sardinna a su chi tenimus a in ghiriu, siat Corsica, Itàlia, Catalunja, Grètzia o àteru. Cun sa pinna de autores zai connotos o noos; autores clàssicos de s’antighidade ode sa modemidade.

Diegu Corraine


[1Sa Rivolutzione contra a sos Turcos de su 1921

[2ndt: su logu santu in ue interràant sos cristianos, forsis a prope de sa bidda.