ContaCaTiConto
[Antologia de literadura in sardu]

 C O N T O S · R O M A N Z O S  · P O E S I A S  ·  I N T E R V I S T A S · D I T Z O S

Prima pàgina > AUTORES ISTRÀNGIOS > Sa pratza de su diamante

Cap. 1 dae su libru:

Sa pratza de su diamante

Bortadu dae Giagu Ledda

sàbadu 2 maju 2020, de MERCÈ RODOREDA

I

Julieta fiat bènnida a sa durcheria in ue traballaia pròpiu pro mi nàrrere chi, in antis de sorteare sa toia [1], diant àere sorteadu unas cantas cafeteras; issa las aiat giai bidas: bellas, biancas nìidas, cun un’arantzu pintadu, isperradu, mustrende sos sèmenes. Deo non tenia gana de andare a ballare e mancu de essire ca fia istada totu die ispatzende durches e mi doliant sas puntas de sos pòddighes a fortza de istrìnghere truneos indeorados, de fàghere nodos e presòrgios. E mescamente ca connoschia a Julieta, chi pro issa fiat semper die manna e, mancari chi dormiret pagu o nudda, no l’importaiat. Ma l’apo postu aficu, ca fia fata gasi, sufria si mi pediant una cosa e devia nàrrere chi nono. Fia bestida de biancu dae conca a pees: bestire e sutana immidonados, iscarpitas nìidas che su late, arracadas biancas, tres bratzales tundos intonados cun sas arracadas e portamoneda biancu, chi Julieta m’aiat naradu chi fiat de tela incherada, cun sa tancadura che còtzula de oro.

Cròmpidas a pratza, sos musicantes fiant giai sonende. Su chelu de sa pratza fiat mudadu cun frores e cadenitas de pabiru, de totu sos colores, una tira de cadenitas, una tira de frores. B’aiat frores cun una lampadina in mesu e totu su chelu de sa pratza pariat unu paracu a s’imbesse cun sas tiras chi fiant presas in sos cabos prus in artu chi no in mesu, in ue totus s’auniant. Su chintòrgiu elàsticu de sa sutana, chi m’aiat dadu matana a la giùnghere cun s’agùgia a gantzu, chi fiat aunida a una limeta cun una baga de filu, m’apretaiat in chintzu. De seguru chi tenia unu sinnu ruju, e, cando m’essiat s’alenu dae buca, su chintòrgiu torraiat a m’ammarturare. Su palcu de sos musicantes fiat totu inghiriadu de ispàrau agreste chi faghiat a barandola, mudadu cun frores de pabiru presos a filuferru fine. E sos musicantes, suorados e in mànigas de camisa. E marna morta dae annos e sena mi podere cussigiare e babbu cojuadu cun un’àtera. Babbu cojuadu cun un’àtera e deo sena marna, chi campaiat petzi pro mi tènnere in pranta de manu. Babbu cojuadu e deo bajanedda e sola in sa pratza de su Diamante, isetende chi tirarent a billeteddos sas cafeteras, e Julieta abboghinende pro nche brincare sa mùsica cun sa boghe sua: non ti seas chi t’atripoddis su bestire! e in dae in antis meu sas lampadinas bestidas de frores e sas cadenitas de pabiru apitzigadas cun colla de farina e totu sa gente cuntenta. In s’ìnteri chi fia abbaucada, una boghe in s’origra m’at naradu: a ballamus?

Agiumai sena bi pessare apo rispostu chi no ischia ballare e mi so bortada a bìdere chie fiat. Tenia una cara in dae in antis meu chi de cantu la tenia a curtzu no la podia bìdere bene, distinghia però sa cara de unu giòvanu. No importar, m’at naradu, deo nd’isco a beru e nde li potzo imparare. Tando apo pessadu a Pere, s’iscuru, inserradu in cussas oras in su fùndagu de s’Hotel Colon, in antalena bianca, faghende a coghineri, e apo fatu su machine de li nàrrere:

—E si l’ischit s’amoradu meu?

Cussu giòvanu si m’est acurtziadu un’àteru pagu e, riende, m’at naradu: “E comente mai, gasi giovanedda e giai tenet s’amoradu?” E cando s’est postu a rìere at iscantzadu sas lavras e l’apo bidu totu sas dentes. Teniat sos ogritos de muninca e bestiat in camisa bianca a rias biaitas, suoradu in suircos e isbutonadu in su tzugru. Totu in unu s’est bortadu palas a mie e, fichidu in punta de pees, si bortaiat a un’ala e a s’àtera; e torra ogros a mie at naradu, iscuset, e s’est postu a boghes: eh! Chie est chi at bidu sa giancheta mea? Fiat in cue, subra de una cadrea! A fache a sos musicantes! Eh! E m’at naradu chi nche l’aiant leadu sa giancheta e chi diat torrare luego, a bìdere si li cheria fàghere su praghere de l’isetare. Cintet... Cintet! S’est postu a abboghinare.

Julieta, bestida in colore de canàriu, cun brodados birdes, nche fiat bènnida dae no nd’isco ue: cua·mi, m’at naradu, ca mi nche bogo sas iscarpas... no aguanto prus... L’apo rispostu chi no mi podia mòere ca unu giòvanu in chirca de sa giancheta e chi cheriat ballare cun megus mancari nch’esserent falados lampos e tronos, m’aiat naradu a l’isetare. E Julieta tando: e ballade, ballade... Fiat faghende calore. Sos pitzinnos ghetaiant coetes e bombos peri sas contonadas. In terra b’aiat chios de sìndria e in sos chigiones ampullas bòidas de birra e corgiolu de sìndria e finas dae sas suteas fiant isparende coetes. E dae sas bentanas. Bidia caras bràdinas de suore e giòvanos passende·si su mucadore in cara. E sos musicantes sonende, cuntentos. Totu pariat che in unu teatru. E su pas doble. Mi so agatada faghende passos a dae in antis e a dae segus e, chi benende dae a tesu, de cantu fiat a curtzu, apo intesu sa boghe de cuddu giòvanu chi mi naraiat: bidu l’at chi ischit a ballare! E seeraia fragu forte de suore e de abba de colònia isvanèssida. E cussos ogros lughentes, de muninca, belle tochende sos meos e cussas origras minudas a unu chirru e a s’àterude sa cara. S’intenta elàstica istringhende-mi in chintzu e mama morta e sena mi podere cussigiare, ca l’apo naradu a cussu giòvanu chi s’amoradu meu traballaiat a coghineri in s’Hotel Colón e isse s’est postu a nere e m’at naradu chi li dispraghiat meda, ma a s’annu deo dia èssere mugere sua e sa reina sua. E chi diamus ballare sa tòia in sa pratza de su Diamante.

Sa reina mea, at naradu.

E at annantu chi cando aiat naradu chi a s’annu dia èssere istada mugere sua, mancu mi l’aia abbaidadu, e tando mi l’apo abbaidadu e isse: no mi miret gasi, ca mi nch’ant a regòllere dae terra, e tando l’apo naradu chi teniat ogros de muninca e s’at fatu una matza de risu. Sa tzinta in chintzu pariat una resòrgia e sos musicantes sona chi ti sona. E Julieta in logu. Iscumparta. E cussos ogros in dae in antis meu chi no mi lassaiant in pasu, comente chi totu su mundu s’esseret trasformadu in cussos ogros e non b’aeret manera de si nche fióre. E sa note nche fiat barighende cun su carru de sos isteddos, e sa festa sighiat, e sa toia, e sa giòvana de sa toia, bestida in colore de chelu, chindulende che fusu... E marna in su campusantu de Sant Gervasi e deo in sa pratza de su Diamante... Durches bendet? Mele e fiùtora cunfetada?... E sos musicantes, achèssidos, ponende-nche sos istrumentos in sas buatas e torrende-nche-los a bogare ca unu pagaiat unu valtzer e tando totus torraiant a ballare che bardùfulas. Agabbadu su valtzer, sa gente at leadu a si nell’andare. Deo apo naradu chi nch’aia pèrdidu a Julieta e isse chi nch’aiat pèrdidu a Cintet e: cando amus a èssere solos solos, at annantu, cun totu sa gente in domo issoro e sas carreras bòidas, amus a ballare unu valtzer in punta de pees in sa pratza de su Diamante... unu, duos e tres... unu, duos e tres... Colometa. Mi l’apo abbaidadu anneada e l’apo naradu chi mi naraia Natàlia e cando l’apo naradu chi mi naraia Natàlia s’est postu a rìere e at naradu chi deo mi podia nàrrere ebbia: Colometa. Tando mi so posta a córrere e isse in fatu, non s’assuconet... elio no lu bidet chi non podet andare a sa sola peri custas carreras, chi mi nche la diant furare?... e m’at agantzadu a unu bratzu, elio no lu bidet chi mi nche la diant furare, Colometa? Coro meu, marna morta, deo imbarada in cue che una maca e sa tzinta elàstica istringhende·mi in chintzu comente chi essere presa a filuferru a unu ramu de ispàrau.

E mi so posta torra a cùrrere. E isse in fatu a mie. Sas butegas fiant serradas, sas saratzinescas faladas e sas bidrieras fiant prenas de cosas chietas: tinteris e tampones e cartulinas e pupias e tela isboligada e botos de allumìniu e mallieria... Nche fìamus essidos in carrer Gran, deo currende a s’ala de subra e isse in fatu a mie; annos a pustis, galu lu contaiat, sa die chi apo connotu a Colometa in sa pratza de su Diamante, si ponet a córrere e, a ogros matessi de sa parada de su tram, plaf! sa sutana a terra.

Sa baga de filu s’est segada e in cue fiat abbarrada sa sutana. Nche l’apo brincada, a puntu de mi trobojare unu pee e, che pessighida dae totu sos dimònios de s’inferru, mi so posta a cùrrere a totu manna fila. Cròmpida a domo, a s’iscuru mi nche so imbolada subra de su letu, su letu meu de bajana, de latone, comente chi fiundera una pedra. Ite birgòngia manna. Passada totu cussa birgòngia, mi nch’apo bogadu sas iscarpas cun una falada de pee e m’apo isortu sos pilos. Quimet, annos a pustis, galu lu contaiat comente chi esseret una cosa capitada dae pagu ora, s’est segadu su chintòrgiu e Colometa curriat che su bentu...


Si boles, inoghe in Rete podes agatare s’òpera in pabiru : Sa pratza de su diamante


Mercè Rodoreda
SA PRATZA DE SU DIAMANTE
Papiros ed., Nùgoro

La plaça del diamant contat s’istòria de Colometa, una giòvana de su trìghìngiu de Gracia de Bartzellona. In mesu de su contu de s’istòria sua, podimus bìdere finas sa cronaca de sa tzitade de Bartzellona de sa gherra e a pustis de sa gherra. In definitiva, podimus lèghere un’òpera chi faeddat de sa memòria colletiva e individuale de sos Catalanos. Finas pro custu est pretziada meda in totu sos Paisos Catalanos. Su de pòdere lèghere in sardu custa òpera de gabbale, est un’ocasione in prus pro connòschere mègius Bartzellona e su mundu catalanu, chi at tentu una parte manna in s’istòrìa de sos Sardos e de sa Sardigna.}


[1toia: ramu de frores. Chie lu binchiat lu donaiat a una giòvana e paris cun issa pesaiat su ballu